calendari1

El temps i la terra

A casa no hi falta mai. És una tradició que ve de lluny. No hi ha final d’any sense que els meus pares diguin: “ja tenim el Calendari dels pagesos”. Una referència a moltes llars quan arriba l’any nou.

calendari2És un petit llibret editat sobre paper antic, sense color i sense fotos. Les il·lustracions que hi trobareu, provenen de gravats. Res a veure amb les revistes de paper couché, de tacte ràpid i colors vius. No té anuncis ni rep subvencions. I no el trobareu a internet, només al quiosc i en llibreries. Val 2’70€. Anualment té una tirada de 76.000 exemplars, lluny dels 588.275 de la revista Hola. Però tot un èxit per ser la publicació més antiga, activa, en català. A la portada, el reconeixereu per la popular Roda perpètua del principat de Catalunya. Una adaptació del llibre Secrets de Agricultura Casa Rústica i Pastoril de Fra Miquel Agustí.

calendari3L’any passat aquesta publicació va fer 150 anys i es van permetre una gran llicència: utilitzar el vermell per a marcar l’aniversari i l’any 2011.

Segons el diccionari, un calendari “és un sistema de divisió del temps per anys, mesos i dies”. I el Pagès “és un home, dona, del camp”. Però això es queda curt per definir aquesta publicació. Potser perquè no és un calendari sinó un almanac. Almanac, segons el diccionari, “és un calendari acompanyat de dades astronòmiques, de pronòstics sobre el temps, de les dates de les festes anyals, de les fires, etc”. I per això és tan popular entre públics tan diferents.

Podem dir doncs que estem davant de la primera publicació que ens parla obertament dels “productes de temporada”. La relació entre temps-clima i agricultura-gastronomia. Una gran font de coneixement per recuperar què menjar en cada moment.

A Catalunya es publiquen altres almanacs, l’Almanac del cordill (2002), l’ Agenda del Pagès (1985) i el Calendari de Fra Ramon, ermità dels Pirineus (1875). En castellà s’edita el Calendario Zaragozano-El Firmamento fundat (1840) i a Itàlia l’Almanacco Barbanera i Il Vero Sesto Cajo Baccelli (Florència). A Portugal O Seringador (Porto) i el Borda d’Agua (Lisboa).

Si en voleu conèixer la història, us remeto a la Viquipèdia.